COMISSARIAT 2020
PARLEM AMB LES AUTORES
CLAUDIA MALLART I ALBA CROS
Podríem definir la nostra narrativa com a líquida. No pot tenir una forma sòlida i inamovible ja que cada peça és única i requereix uns pilars diferents. Ens apassiona tot allò que canvia, tot allò que es contradiu, tot allò que s’escola pels racons més inimaginables. Per això la narrativa és una cosa viva, que està en constant moviment i s’adapta al que poguem sentir a l’hora de capturar: és una liquiditat que ve donada pel moment. Esdevenint nosaltres mateixes unes espectadores més durant el procés d’enmarcar, recollir, mirar, observar i capturar allò que ens apassiona.
Les coses més properes i les més simples sovint són les més boniques. Per això, trobem el nostre imaginari en la transmissió oral i popular. Aquestes històries i vivències que viatgen a través del records i de la família. L’imaginari popular que es genera de persona a persona, de generació en generació i que aporta aquest paper de recollir la memòria col·lectiva per transmetre-la i fer-ne coneixement i entreteniment.
Ens agrada escoltar el present i observar el nostre entorn en el seu dia a dia, des d’una perspectiva àmplia a una perspectiva molt concreta. Es tracta d’absorbir tot allò que ens pugui passar, que es pugui sentir i que es pugui viure. D’aquesta barreja de sensacions i emocions en neix una peça. Una expressió que busca la seva universalitat i empatia amb qui la veu i la gaudeix.
LA TENDRESA EM FEIA D’AIGUA I A DINTRE DE L’AIGUA HI HAVIA TOT EL QUE FUGIA I NO SÉ PER QUÈ I NO SÉ QUÈ EREN AQUELLES MATINADES PERQUÈ NO HI HA PARAULES. NO. NO HI HA PARAULES… S’HAURIEN DE FER.
“La mort i la primavera- Mercè Rodoreda”
